Els que varem entrar en el mercat de treball a la dècada dels setanta, varem començar a cotitzar a la Seguretat Social a l’empara d’una normativa (Ordre de 18 de gener de 1967) que garantia el dret a percebre una pensió de jubilació als treballadors que, arribats a l’edat de 65 anys, tinguessin 10 anys cotitzats dels quals, 700 dies haurien d’estar compresos dins els darrers 7 anys. El càlcul de la base reguladora era el quocient resultant de dividir per 28 la suma de les 24 darreres bases de cotització.

Eren temps en que, per treballar, només et calien ganes doncs feina n’hi havia per a tothom. El nombre de cotitzants s’acostava als 10 milions, la contractació eventual era insignificant en comparació amb la indefinida, l’esperança de vida fregava els 70 anys en els homes i els 75 en les dones i el nombre de pensionistes no arribava als 4 milions. En definitiva, les condicions per accedir a la prestació de jubilació es corresponien amb la situació social i econòmica del moment.

L’any 1985, la publicació de la Llei 26/1985 de 31 de juliol, suposava la primera reforma del sistema públic de pensions la qual va ser contestada pels sindicats amb una convocatòria de vaga general coneguda avui per ser la primera de la democràcia contra el primer govern socialista.

 

La referida reforma ampliava de 10 a 15 anys el període mínim de cotització, dos anys dels quals havien d’estar dins els 8 anys immediatament anteriors a la jubilació. La segona modificació va consistir en ampliar el període de càlcul de la base reguladora que passava a ser el promig de les bases de cotització dels darrers 8 anys dividit entre 112 mensualitats. El pas de 2 a 8 anys es va fer de forma gradual fins el 1 d’agost de 1988 en que ja es va aplicar a la totalitat de les noves pensions. L’aplicació d’aquestes dues mesures va representar una reducció de l’ordre del 4,5% de les noves pensions segons fonts de la mateixa Seguretat Social.

Després de la vagues generals de juny de 1985 i desembre de 1988, es va arribar al convenciment de la necessitat d’un pacte per a què la reforma de les pensions fos un problema d’estat, al marge de la competència entre partits polítics, però no va ser fins el mes d’abril de 1995, en que es signa el Pacte de Toledo (comissió en la qual estan representats els partits polítics, les organitzacions empresarials i el sindicats), encaminat a garantir la viabilitat i finançament de les pensions, tant de les contributives, finançades amb les cotitzacions socials de treballadors i empresaris, com de les assistencials o no contributives, finançades amb impostos generals sota control de la Seguretat Social i gestionades per les Comunitats Autònomes.

La segona i darrera gran reforma, es produeix amb la promulgació de la Llei 24/1997 de 15 de juliol que va fixar en els darrers 15 anys treballats, el període per calcular la base reguladora de la pensió de jubilació si bé, el pas de 8 a 15 anys, es produeix de manera gradual fins arribar a 1 de gener de 2002 en que el càlcul de la referida base reguladora és el quocient resultant de dividir per 210 la suma de les 180 darreres bases de cotització. Conseqüentment, 2 dels 15 anys necessaris per accedir-hi, han d’estar compresos dins els darrers 15 previs a la jubilació.

La mitjana de les noves pensions, resultat d’aplicar aquesta segona reforma, ha disminuït un 5,7% que, afegit al 4,5% de la primera reforma, totalitza un 10,2% de reducció de la pensió mitjana en comparació a les causades en aplicació de la normativa anterior a l’any 1985 segons fonts de la Seguretat Social.

Ahir, el president del govern espanyol, va anunciar que el proper dia 16 de juny s’aprovarà, amb acord o sense de patronal i sindicats, la tercera reforma laboral la qual podria incloure noves mesures que tornarien a modificar el càlcul de les pensions. Una podria ser l’endarreriment de l’edat de jubilació de 65 a 67 anys (poc probable tenint en compte que l’edat mitjana de jubilació està actualment en 63,5 anys i a la ferma oposició dels sindicats) i l’altre (més probable) l’ampliació del període de càlcul de 15 a 20 anys, deixant oberta la porta a futures reformes que podrien arribar a incloure tota la vida laboral.

Si finalment aquesta ampliació del període de càlcul és aprovada, la incidència sobre les noves pensions, estudis de la Seguretat Social l’han fixada en un 5,54% de disminució de l’import de les mateixes.

Així doncs, per resumir, les condicions inicials que establia el sistema de la Seguretat Social per a ser pensionista de jubilació, s’han retallat de manera substancial i, el mes greu de tot, es confirma la tendència a continuar retallant aquestes condicions a canvi de poder seguir garantint les pensions com a conseqüència de la disminució del nombre de cotitzants (17,5 milions) en proporció a l’increment de l’esperança de vida (77 anys els homes i 83,5 les dones) i a l’important augment del nombre de pensionistes (8,6 milions).

Francesc Romeu