Així presenta la baixa voluntària un treballador a la seva empresa.
No va donar preavís ni va voler atendre la petició del seu encarregat d´”esperar una setmana”, de fet, se n’anava a treballar a una altra empresa. Però vet aquí un gat , vet aquí un gos. Aquesta altre empresa no el contracta, el treballador no pot accedir a les prestacions d’atur (havia presentat una baixa voluntària a la seva darrera empresa !! ) i amb tot perdut acudeix a un assessor laboral.
I ja tenim el CEMAC convocat, instància prèvia a la judicial.
L’ empresa demandada va fer el correcte i té proves de la manifestació de voluntat efectuada pel seu ex treballador.
La part actora , és a dir el treballador demandant , no té res. Però precisament perquè no té res no té res a perdre. Així ho manifesta el representant del treballador a la empresa. Si perd el judici es queda igual , si guanya essent capaç d’exprimir el principi pro operari haurà guanyant salaris de tramitació , cotització , indemnització i l’accés a les prestacions d’atur.
Proposta de pacte efectuada per la representació del treballador : “Per què no canvieu la causa de la baixa i li pagueu una petita indemnització com si hagués sigut un contracte per fi d’obra?”
Fi del plantejament.
Sense oblidar que parlem d’un cas aïllat sens dubte es una història trista.El xantatge i la caradura com a estratègia de negociació.
Quins principis deontològics han quedat oblidats a les primeres de canvi ? Que ha de fer la empresa? Jugar amb la ruleta judicial , encarir costos o ser partícip d’un frau a l’estat?
Es això un joc?
Quina manera de judicialitzar la vida i de mentir! Quina tristesa !
Evidentment quan es busquin culpables respecte de la crisis criticarem al Govern. O Governs !
Es fàcil ser espectador crític però potser el govern no es l’únic en el que ens hauríem de fixar i considerar quelcom més proper en el qual tots esdevenim actors.
Carles Subils
