El passat dilluns 10 de Maig, Gideon Rachman, comentarista del Financial Times, va publicar aquest article que, pel seu gran interès, reprodueixo traduït de l’anglès:
EUROPA NO ESTÀ PREPARADA PER A L’AUSTERITAT
Europa s’ha comprat temps amb el seu rescat de 750.000 milions d’euros per a la moneda única. Però el problema a llarg termini roman.
La majoria de la Unió Europea està vivint per damunt de les seves possibilitats. Els dèficits dels governs estan fora de control i el deute en el sector públic està creixent. Si els governs europeus no fan servir aquest temps que han comprat per controlar la despesa, els mercats financers tornaran a estar un altre cop perillosament agitats. Malauradament, els votants europeus i els polítics no estan preparats per a l’època d’austeritat que tenim per endavant.
Jo pensava que Europa l’havia endevinada. Deixa que els americans siguin un superpoder militar, deixa que Xina sigui un superpoder econòmic -Europa seria el superpoder de la qualitat de vida-. Els dies en els que els imperis europeus dominaven el globus s’han acabat. Però això ja estava bé. Europa podia continuar essent el lloc amb les ciutats més boniques, amb el millor menjar i vi, la història cultural més rica, les vacances més llargues, els millors equips de futbol. La vida, per a la majoria dels europeus de peu, no havia estat mai tan confortable.
Era una gran estratègia. Però hi havia una petita pega. Europa no es pot permetre aquest retir confortable.
La crisi financera grega és, malauradament, un exemple extrem d’un problema europeu més ampli. Els inversors han estat mirant nerviosament els nivells de deute i els dèficits pressupostaris d’Espanya, Portugal i Irlanda durant mesos. Però fins i tot els quatre grans d’Europa -Regne Unit, França, Itàlia i Alemanya- no són immunes a la preocupació. El deute públic d’Itàlia és, aproximadament, el 115% del seu PIB. Més o menys un 20% d’això necessita refinançar-se durant el 2010. El Regne Unit actualment té un dèficit pres-supostari de gairebé el 12% del PIB, un dels més grans d’Europa. George Osborne, que serà el Ministre de Finances en el nou Govern, ha descrit les previsions econòmiques oficials del Regne Unit com un ‘treball de ficció’. El govern francès no ha tingut un balanç equilibrat en els darrers 30 anys. I una de les raons de la profunda amargor que hi ha a Alemanya per al rescat de Grècia és el coneixement de que Alemanya ja va prou de bòlit per equilibrar els seus propis llibres.
És cert que els ciutadans de Letònia i d’Irlanda ja s’han empassat retallades reals en salaris i pensions. Però aquests són dos països que ja han experimentat la pobresa real no fa tants anys, seguida per períodes de bonança grans i poc sostenibles. Ells saben que aquests darrers anys han estat una mica irreals.
Tot i així, i tal com les manifestacions en els carrers d’Atenes demostren, no tots els europeus reaccionaran tan estoicament a grans retallades en la despesa. Molts han arribat al punt de mirar-se la jubilació anticipada, la Sanitat Pública gratuïta i els generosos subsidis d’atur com drets fonamentals. Van parar de preguntar-se, ja fa molt de temps, de quina manera es pagava per totes aquestes coses. És aquest sentiment de tenir-ne dret que fa la reforma tan difícil. Les eleccions britàniques precisament acaben d’il·lustrar a bastament com als polítics els costa molt d’explicar als votants les difícils decisions que necessitem prendre.
Tot i així, si els europeus no accepten l’austeritat ara, finalment es trobaran amb una cosa molt més alarmant -impagaments de deute sobirà i fallides bancàries-. Per a molts europeus això és la mena de coses que només passen a Amèrica Llatina. El descobriment que l’Europa Llatina -i potser el nord d’Europa també- poden donar-se una trompada financera serà una sorpresa horrorosa.
El creixement en mida i poder de la Unió Europea ha alimentat un perillós sentiment de complaença. Per als països del sud i centre d’Europa -que van entrar més tard que el nucli central- ‘Brussel·les’ es venia com la pòlissa d’assegurances definitiva. Un cop dins de la Unió Europea hi havia el sentiment de que la guerra, les dictadures i la pobresa eren coses del passat. Qualsevol podia aspirar a la relativament confortable i estable vida dels francesos i alemanys. Per molts anys va funcionar meravellosament -com demostrava el gran augment dels nivells de vida a països com Espanya, Grècia o Polònia-.
En els darrers anys la Unió Europea també s’ha venut com una pòlissa d’assegurances per als membres fundadors de la Unió. Tant el president Sarkozy, de França, com Àngela Merkel, la cancellera Alemanya, parlen d’una Europa que ‘protegeix’. La idea era que una Unió que abastava 27 estats era suficientment gran per protegir un model social europeu únic de les incerteses de la globalització.
En el nivell més fonamental la Unió Europea, de fet, protegeix. Però mentre els europeus ja no tenen por d’exèrcits estrangers, estan començant a témer els tenedors de bons estrangers. L’existència d’Europa com un ‘superpoder de la qualitat de vida’ ha depès d’un ampli subministrament de crèdit.
El rescat d’aquest cap de setmana essencialment estén una darrera, massiva línia de crèdit a aquests governs europeus que poden necessitar-la. Però, per molt que es parli de la solidaritat pan-europea un cost d’aquesta línia de crèdit serà un agut increment de les tensions polítiques dintre de la Unió Europea. Ja hi ha comentaris amargs a Grècia en relació a la pèrdua de sobirania nacional; igualades només per comentaris amargs a Alemanya sobre els costos de rescatar irresponsables països del sud d’Europa. La setmana passada vaig parlar amb un membre molt respectable de la direcció de la Unió Europea. Va moure el seu cap d’una manera trista a les amargues recriminacions entre grecs i alemanys i a la manera en que la crisi ha ‘posat dos pobles l’un contra l’altre’. Això, em digué, és el més semblant que tenim a una guerra en la Europa moderna.
Esperem que sigui així. Però els europeus estan descobrint que el ‘Projecte Europeu’ no dóna protecció contra les dificultats del món exterior. Les coses encara poden anar molt malament -fins i tot dintre del jardí tancat de la Unió Europea-.
