Quan avui, desprès del ferm i enorme (720 mil milions d’euros) compromís de la UE d’aquest cap de setmana, els mercats s’estan recuperant extraordinàriament és interessant veure què en diuen al Financial Times. Un dels seus articulistes de més prestigi, Wolfgang Münchau, escriu que la UE ha demostrat que, quan s’enfronta a una amenaça a la seva pròpia existència, és capaç d’actuar de pressa. Però, un cop acceptat això, defensa que “llençant diners al problema” l’única cosa que la UE ha fet ha estat comprar temps. L’examen de veritat encara ha de venir.

Segons ell, la dramàtica sessió del cap de setmana ha resolt un problema de liquiditat però no el problema bàsic de la solvència. I escriu: “Ara sabem que Grècia, Portugal i Espanya sempre seran capaços de refinançar el seu deute sobirà, però la posició de solvència a llarg termini d’Espanya no ha canviat. El sector privat està enormement endeutat. Els preus dels actius que serveixen com a garantia continuen caient. El govern espanyol, com garant del sector bancari, es veurà afectat per deutes creixents en un moment de nul creixement econòmic. Hem de recordar que la solvència no està primàriament relacionada amb la voluntat dels mercats financers de donar préstecs. Això és la liquiditat. Tu ets solvent quan pots estabilitzar el teu deute com una proporció dels ingressos. La posició de solvència del Sud d’Europa no es veu per tant afectada pels milers de milions.”

En resum, doncs: que han arreglat un problema de liquiditat però el problema principal, el de la solvència, continua. Per aquesta raó, diu, les mesures seran inefectives a molt curt termini si no es fan reformes substancials immediatament. Les reformes que proposa son la introducció d’un únic bo Europeu, un calendari per coordinar reformes econòmiques amb especial rellevància a la unió monetària, politiques per reduir els desequilibris econòmics, una supervisió més ferma de les politiques fiscals, fins i tot un primer pas cap a la unió fiscal. Precisament, aquestes reformes estarien adreçades a solucionar el que es va assenyalar com a principal risc de l’euro en el moment de la seva aparició: les grans diferències entre les economies dels països de l’euro i el gran perill de començar una unió monetària sense tenir una veritable política econòmica i fiscal coordinada. N’hi hagué prou amb complir uns paràmetres en el moment de l’entrada (i ni tan sols això, sembla, en el cas de Grècia, que va enganyar tothom amb dades falses) i seguint més criteris polítics que l’opinió dels experts, es va crear la moneda única.

Potser haurien d’haver llegit en Josep Pla, qui, parlant del valor dels diners i la moneda, escrigué:”Al meu entendre, la moneda és la cosa més important de la vida: vull dir no pas la moneda en si, sinó el preu de la moneda” i acabà: ”Les coses hiperbòliques no m’han enlluernat mai. L’única cosa que demano és una seguretat —encara que sigui mínima-, però una seguretat que duri anys i anys i anys. No demano res més. És ben poca cosa. Jo no vull res més. Trobar-nos cada quinze dies o cada cinc anys de cul per terra gràcies a la ignorància i a la petulància d’aquests quatre ximplets que pretenen governar-nos amb les il·lusions del progrés, ho considero indecent”.

La gent de pagès normalment té raó.

Agustí Codina

Advocat i Soci d’Assessoria Codina