Llegint la darrera notícia a EXPANSION que informa que els impagaments a hisenda segueixen creixent de forma desmesurada, per altra banda un trist rècord que genera un greu problema de tresoreria en l’àmbit públic, no hem de perdre de vista una altra dada, i és que els comptes estatals inclouen entre els ingressos computables aquests deutes pendents de cobrament.
D’acord amb aquesta darrera dada el dèficit públic és i serà, al meu entendre, molt més greu del què s’informa. Per tant, fins que no es dotin de forma més exigent les corresponents provisions per insolvència (drets pendents de cobrament d’impossible o difícil recaptació) podem dir que estem davant d’uns comptes que tot i confeccionats legalment, estan a anys llum com a eina de treball que té per finalitat resoldre una realitat econòmica com la que estem vivint.
De la mateixa manera que s’han fet i es faran reajustaments per part de les entitats financeres, convidaria als ens encarregats de confeccionar els corresponents comptes públics (i això ho faig extensible a les diferents administracions independentment del seu àmbit d’actuació) a dotar provisions d’acord amb un criteri més realista, i sense perdre de vista l’actual situació de crisi.
És indubtable que en un context com l’actual, hauria de resultar molt més factible titllar un crèdit com de difícil o impossible recaptació, i això s’ha de reflectir als comptes públics més encara si aquests números serveixen per elaborar pressupostos futurs.
En fi, que un dels criteris per poder dotar un crèdit amb la finalitat de minorar el seu efecte generador d’optimisme, hauria de ser que “a ulls del recaptador, faci pudor a incobrable”. En aquests moments és millor dotar per excés que per defecte.
Oscar Masó
