Una zona econòmica especial és un territori dins d’un país on les normes fiscals, laborals, d’inversió estrangera, de circulació de divises, de permisos, de regulacions restrictives al capitalisme -diguem-ho clar- es suavitzen per atreure inversió estrangera i facilitar la creació de riquesa. Així, per exemple, pot no cobrar-se l’impost sobre societats a les empreses o cobrar un impost de renda molt petit als tècnics i directius que treballen a les empreses de la zona.

L’ús de ZEE està força estès als que abans anomenàvem països en vies de desenvolupament. La Xina n’és la més famosa amb la seva primera ZEE a Shenzhen, prop de Hong Kong. Establerta el 1980 en un petit poblet, té actualment una població de 12 milions de persones i és una de les ciutats més riques de la Xina. Una de les fàbriques més conegudes és Foxconn City, propietat d’una companyia de Taiwan (Hon Hai Precision Industry), que dóna feina a 230.000 treballadors i munta els iphone i ipads d’Apple.

Hi ha plans d’instal·lar aquestes ZEE a l’Índia, Nepal, Myanmar i fins i tot a Corea del Nord en tenen una prop de la frontera amb Xina, Rajin-Sonbong. A prop de Moscú s’està construint Skolkovo, una ZEE que vol esdevenir un nou Sylicon Valley.

Aquest mes de maig, la publicació alemanya Der Spiegel deia que el govern alemany estava desenvolupant un pla de sis punts per impulsar el creixement econòmic a Europa. Dins la proposta hi hauria la creació de zones econòmiques especials als països europeus amb dificultats.

Com diu Der Spiegel: “Regulacions més flexibles i estímuls fiscals per atreure inversió estrangera”.

Aquí el setmanari l’Econòmic se’n va fer ressò de la notícia de Der Spiegel però, malgrat que és evident que som un dels estats europeus en dificultats, no he vist que se n’hagi obert cap debat.

Suposem que, per exemple, diguéssim: anem a recuperar la indústria tèxtil catalana. Què ens cal? Una ZEE, on es respectin les normes de seguretat i higiene en el treball però, a banda d’això, es pugui contractar i acomiadar sense restriccions, s’augmenti el nombre mínim d’hores de treball a la setmana, es paguin unes cotitzacions reduïdes a la Seguretat Social, no hi hagi convenis col·lectius, els treballadors no paguin IRPF, les empreses no paguin impostos sempre que reinverteixin a la ZEE un percentatge gran del que guanyin, etcètera. Està clar que els nostres productes tèxtils tornarien a ser competitius en el món. Els exportaríem, vindrien divises i es generaria riquesa.

Però, socialment seria acceptable?

Em puc imaginar les reaccions: “tornem a l’edat mitjana, destrucció total dels drets dels treballadors aconseguits amb sang i suor al llarg dels segles, la prova definitiva de que aquesta crisi és una conspiració del capitalisme salvatge per destruir l’estat del benestar…”

Crec, però, que cal parlar-ne seriosament, sense manies, i decidir si podem arribar a un consens sobre les condicions en que una o varies ZEE serien acceptables a casa nostra. Tenim gairebé 5 milions d’aturats a l’estat i lliure circulació de capitals. Si el capital pot marxar sense restriccions aquí no s’invertirà, hi ha massa incertitud. Per la mateix raó, tampoc en vindrà de fora. I si no hi ha inversió no es genera ni riquesa ni ocupació. Si ens anem empobrint podrem tenir un estat social de dret magnífic però només ho serà sobre el paper perquè no tindrem recursos per garantir ni la salut ni l’educació ni la feina. Ens cal fer coses que en condicions normals mai hauríem pensat fer.

Ningú amb dos dits de front vol tornar al segle XIX, amb menors treballant a les mines i els vaguistes i sindicalistes empresonats. Amb el comerç i la revolució industrial Europa va crear molta riquesa; les lluites obreres varen anar aconseguint modificar unes condicions laborals inacceptables i, amb els anys, va anar-se construint un estat del benestar impecable, capaç de garantir la protecció social universal, bona sanitat, escoles, subsidi d’atur, pensions. Això és magnífic, però val diners. Europa – o molts europeus- no ho han volgut acceptar però, amb la globalització, la creació de riquesa s’ha desplaçat de lloc. El nostre estat del benestar feia que els costos laborals no fossin competitius i les fàbriques van marxar a llocs on els treballadors no tenien tants de drets. Ara tenim els drets però no tenim feina per a molts ni futur per als nostres fills. No ens podem pas quedar aturats, esperant un miracle: no tenim diners, ningú ens en presta i en gastem molts. Quant pot durar això?

Agustí Codina

Advocat i Soci d’Assessoria Codina