Corre l’any 1519 quan Carles I d’Habsburg, rei de Castella i d’Aragó, competeix amb Francesc I de França per aconseguir la corona del Sacre Imperi Romanogermànic; una corona electiva, és a dir, calia comprar els vots dels prínceps electors alemanys.

Al no tenir diners, Carles I va recórrer a un préstec al banquer Jakob Fugger, un “vell” amic de la família. Finalment, i per tranquil·litat del banquer a l’assegurar-se el cobrament del préstec, i alhora també el de l’avi, Carles I va ésser coronat rei.

Però mantenir mig Europa i Amèrica resultava car; per això, periòdicament, es recorria a la venda de deute públic (us sona?) i a renegociar els terminis de pagament (vaja! res de nou).

El 1556 accedeix al tro Felip II qui, davant el panorama financer, declara la primera fallida de les quatre (!) que hi hauran al seu regnat.

Però com pot ser que en un imperi on mai es posava el sol pogués succeir tal negligència?

El cost de mantenir les fortificacions d’arreu de l’imperi, el gran exèrcit reial farcit de mercenaris i de flotes, i alhora intentar liquidar els deutes heretats era massa per l’or i argent que venien d’Amèrica (val a dir que moltes vegades acabaven en mans dels corsaris anglesos). Tot l’or i l’argent que desembarcava a Sevilla anava directament a mans dels banquers (la família Fugger) i com que l’exèrcit no cobrava, aquest donava a conèixer el seu enuig per Flandes (trist episodi conegut com la fúria espanyola; ara en dirien “el espíritu Juanito” en que les tropes reials varen saquejar Anvers). Tot i així, l’or que venia d’Amèrica no va evitar la fallida del banquer Jakob Fugger.

Amb l’entrada del nou rei, Felip III, es va portar a terme la devaluació de la moneda que, lluny de solucionar el problema, només va fer que allargar-lo. Resultat, una altra fallida el 1607!! i ja en portem…

La traca final, l’ocàs definitiu, o com preferiu dir-li, va ésser amb Felip IV junt amb la seva entranyable mà dreta, el comte duc d’Olivares.

El descens de la natalitat, l’increment del nombre d’eclesiàstics (com que no hi havia res a administrar encara no es convocaven oposicions a funcionari) i la forta emigració cap a les amèriques va fer que les ciutats castellanes perdessin població i lògicament llocs de treball i capacitat de producció. Tot això unit a que l’or d’Amèrica començava a escassejar va motivar que la pressió fiscal castellana, comandada pel comte duc d’Olivares, posés els ulls cap a Sicília, Nàpols, Portugal i Catalunya, fet que va desencadenar conflictes armats amb uns resultats prou coneguts pels catalans.

Quatre!! quatre varen ser les suspensions de pagament durant el regnat de Felip IV. Tot un rècord!

Però, a on va anar a parar tot l’or d’Amèrica?

Una manca d’organització bancària i industrial a Castella, una predilecció per importar productes abans que fabricar-los i una noblesa que creia que treballar els faria socialment inferiors, va fer que tot l’or i l’argent d’Amèrica es considerés una finalitat i no un mitjà per fomentar l’aparició d’un teixit empresarial.

I si ara als conceptes com el banquer Fugger, l’or americà, fortificacions, flotes i exercit reial els canviem pels de caixes provincials, fons europeus, Aves, aeroports, velòdroms, etc. veurem que no han aprés res de res… així doncs, estem davant d’una nova suspensió de pagaments? perdó, … concurs de creditors?.

 

Josep Maria Codina

Gerent i Soci d’Assessoria Codina