És molt fàcil i temptador ser demagògic quan es donen excessos com els comesos per segons quins personatges en plena crisis. Concretament estic pensant amb les indemnitzacions milionàries que perceben alguns alts càrrecs d’entitats bancàries… en perill d’extinció.

Les anomeno entitats bancàries per no dir-los xiringuitos. Tenen la mateixa caixa les unes que els altres… De fet, és possible que algun xiringuito estigui més sanejat econòmicament. Convido a crear un grup al facebook per tal de pressionar a la Reial Acadèmia: Vols invertir les definicions dels termes banc-bar?.

A partir d’ara quan anem a buscar un gelat a la platja direm:

– Vaig al banc a buscar un “Tornado”.

I si volem que ens abonin un xec direm:

– Vaig a cobrar al bar.

Si la cosa és més important i es vol contractar un pla de pensions… ja podem parlar de pub. I si volem obrir una llibreta Super3… podem anar al Mini-bar.

Ara seriosament. Us trasllado un parell de solucions legals que penso podrien servir. No només per acabar amb futures pensions? o indemnitzacions escandaloses, sinó també per perseguir les ja comeses, de ser el cas:

-Primera:

Llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, del Codi Penal

Article 252

Han de ser castigats amb les penes … els qui en perjudici d’un altre prenguin o distreguin diners, efectes, valors o qualsevol altre bé moble o actiu patrimonial que hagin rebut en dipòsit, comissió o administració, o per un altre títol que produeixi obligació de lliurar-los o tornar-los, o neguin haver-los rebut, quan la quantia del que s’ha apropiat passi de quatre-cents euros. Aquesta pena s’imposa en la meitat superior en el cas de dipòsit necessari o miserable.

-Segona:

una altra que podria servir, tot i que amb certa dificultat i complexitat jurídica, però que no veig impossible en mans d’algun jutge Dredd:

El Reial Decret-Llei 9/2009 de 26 de juny, sobre reestructuració bancària i reforçament dels recursos propis de les entitats de crèdit informava en una de les seves disposicions addicionals, titulada “Situacions Concursals” que el deure de sol·licitar la declaració de concurs no seria exigible a l’entitat de crèdit, en segons quins supòsits i previ a fer una sèrie de deure: per exemple facilitant la seva fusió o absorció per una altra de reconeguda solvència, etc…

Davant aquesta solució de màgia-legislativa i amb la finalitat d’evitar que es pugui afirmar que una entitat de crèdit es troba en concurs, tot i que efectivament així sigui, em remeto a la llei concursal 22/2003 de 9 de juliol que concretament informa en el seu article 71:

Declarat el concurs, seran rescindibles els actes perjudicials per a la massa activa realitzats pel deutor dintre dels dos anys anteriors a la data de la declaració, encara que no hagués existit intenció fraudulenta.

… Dit d’altra manera, “el que es dóna, es torna”.

En realitat estem davant un joc de nens.

Quan érem petits tots havíem jugat alguna que altra vegada a “tonto l’últim!”. Aquesta frase, dita per qualsevol marrec, generava en l’entorn més proper una tensió i competitivitat importants associats a una finalitat o objectiu molt concrets: Tocar primer un arbre, sortir de la classe, beure de la font… Hi havia una norma bàsica: Tot s’hi valia, empentes, cops de colze, i d’altres il·legalitats més o menys innocents.

Els nens ja han crescut, han estudiat dret o econòmiques i s’han dedicat al món de les finances. Un directiu ha dit: “Tonto l’últim!” i la resta han pres nota. L’objectiu: cobrar abans que tot plegat se’n vagi en orris. La norma bàsica: Tot s’hi val.

 

Oscar Masó