Premsa i televisió, darrerament, es fan ressò de la imminent reforma del sistema de pensions que comportarà que es modifiquin els Pactes de Toledo que garanteixen el sistema públic de pensions.
Es parla d’incrementar de 15 a 20 anys els que es prendrien com a base per a calcular la base reguladora de la futura pensió de jubilació.
També es parla d’endarrerir l’edat de jubilació dels 65 anys actuals als 67 anys.
Totes dues són mesures que afectaran negativament i de forma immediata al futur pensionista i que els nostres dirigents fonamenten en la disminució del nombre de treballadors que cotitzen a la Seguretat Social i del increment de l’esperança de vida a causa, fonamentalment, de la millor alimentació i sanitat que es gaudeix en relació al moment en que es va dissenyar l’actual sistema.
Vist des d’aquest punt de vista, serien mesures eficaces i que resoldrien momentàniament la viabilitat del nostre sistema de pensions però no oblidem que el sistema és de repartiment, no de capitalització, es a dir, les cotitzacions d’avui serveixen per pagar les pensions d’avui amb la qual cosa, amb les dites mesures, es resol el problema immediat però no es cerca una solució al mateix.
Si estem dient que les cotitzacions que aporten empreses i treballadors al sistema són la base de les pensions que perceben els actuals pensionistes, caldria pensar en demà i fomentar des d’ara mateix la col·locació en el mercat de treball de tota la bossa d’atur que actualment, al ser perceptora de la corresponent prestació, no solament no contribueix a incrementar la recaptació de les cotitzacions sinó que, a més, es perceptora de prestacions a càrrec de la Seguretat Social que ajuden a desequilibrar el sistema.
La darrera reforma laboral aprovada per la Llei 35/2010 de 17 de setembre i en la qual s’havien dipositat moltes esperances en matèria de col·locació, estableix per a un dels col·lectius més perjudicats per l’atur, el dels treballadors de més de 45 anys, una bonificació de 100 € al mes durant 3 anys però, aquesta mateixa disposició, deroga l’anterior normativa la qual preveia la mateixa bonificació fins a l’extinció del contracte de treball, es a dir, de manera indefinida.
Dedicar doncs tots els esforços a fomentar la col·locació seria una aposta valenta i de futur que, al temps de garantir-nos la plena ocupació amb les favorables conseqüències socials que això ens comportaria, anivellaria la balança i ens permetria tornar a veure amb optimisme la viabilitat d’un sistema de pensions que actualment grinyola.
Francesc Romeu
