El 12 de juny de 2005 Steve Jobs (a.c.s.), fundador d’Apple, va donar un discurs en l’acte de graduació dels estudiants de la Universitat d’Stanford. Va ser un discurs motivador, esquitxat amb anècdotes personals, que va tenir un gran ressò. Com a senzill homenatge en ocasió del seu traspàs us l’oferim traduït a la nostra llengua:
‘És una honra per a mi d’estar amb vosaltres avui a l’acte de la vostra graduació en una de les millors universitats del món. Jo no em vaig graduar mai. De fet, l’acte d’avui és el més a prop que hauré estat mai d’una graduació universitària. Avui vull explicar-vos tres històries de la meva vida. Això és tot. Res espectacular. Només tres històries.
La primera va de connectar els punts.
Vaig deixar els estudis l Reed College després dels primers sis mesos, però després vaig rondar per allà uns altres divuit mesos abans de marxar-ne definitivament. Aleshores, per què vaig deixar els estudis?
Tot va començar abans de que naixés. La meva mare biològica era una jove universitària soltera, i va decidir donar-me en adopció. Estava decidida a que m’havien d’adoptar gent amb carrera i, per tant, tot es va arranjar per a que al meu naixement m’adoptessin un advocat i la seva esposa. Però quan vaig aparèixer, de sobte varen decidir que volien realment una nena. Aleshores els meus pares, que estaven en una llista d’espera, varen rebre una trucada en plena nit preguntant-los: ‘tenim un nen inesperat, el voleu?’ Ells van dir: ‘i tant’. La meva mare biològica més endavant se’n va assabentar que els meus pares no tenien carrera, va negar-se a signar els papers de l’adopció. Només va cedir uns mesos més tard quan els meus pares li van prometre que algun dia aniria a la universitat.
I disset anys més tard hi vaig anar. Però innocentment vaig escollir una universitat que era gairebé tan cara com Stanford i tots els estalvis dels meus pares, que eren de classe treballadora, es van gastar en la meva matrícula. Sis mesos més tard no veia que valgués la pena. No tenia ni idea del que volia fer amb la meva vida i no sabia com la universitat m’ajudaria a trobar-ne la resposta. I aquí estava jo, gastant tots els diners que els meus pares havien estalviat en la seva vida. Per tant vaig decidir deixar-ho i confiar que tot acabaria sortint bé. Va ser bastant terrorífic en el seu moment, però mirant enrere fou una de les millors decisions que mai he pres. Immediatament després de plegar podia deixar d’assistir a les classes obligatòries que no m’interessaven, i vaig començar a anar a les que em semblaven interessants.
No era gens romàntic. No tenia habitació i, per tant, dormia al terra de les habitacions d’amics, tornava envasos de Coca-Cola a canvi de 5 centaus per comprar menjar i cada diumenge a la nit caminava set milles de punta a punta de la ciutat per aconseguir un bon àpat a la setmana al temple Hare Krishna. M’ho vaig passar molt bé. I la majoria del que vaig trobar-me seguint la meva curiositat i la meva intuïció va resultar-me preciós més endavant.
Deixeu-me que us en doni un exemple:
El Reed College oferia en aquell temps la que era segurament la millor educació en cal·ligrafia del país. Per tot el Campus cada rètol, cada etiqueta de cada calaix, estava cal·ligrafiada a mà d’una forma preciosa. Com que ho havia deixat i no em calia assistir a les classes normals, vaig decidir anar a classe de cal·ligrafia per aprendre com fer això. Vaig aprendre sobre els tipus Serif i Sans Serif, o com variar l’espai entre diferents combinacions de lletres, sobre què és el que fa la gran tipografia gran. Era bonic, històric, artísticament subtil en una forma que la ciència no pot copsar, i ho vaig trobar fascinador.
Res d’això tenia cap possibilitat de tenir cap aplicació pràctica en la meva vida. Però deu anys més tard, quan estàvem dissenyant el primer ordinador Macintosh, em va venir tot al cap. I ho varem ficar tot dins el Mac. Va ser el primer ordinador amb una tipografia bonica. Si mai no hagués anat a aquell curs a la universitat, el Mac no hauria tingut molts tipus o fonts separades proporcionalment. I com que el Windows simplement va copiar el Mac, es pot dir que cap ordinador personal els tindria. Si no hagués deixat els estudis no hauria anat al curs de cal·ligrafia i els ordinadors personals no tindrien la meravellosa tipografia que tenen. Està clar que era impossible connectar els punts mirant al futur quan era a la universitat. Però era molt evident mirant enrere deu anys més tard.
Un cop més: no pots connectar els punts mirant endavant, només pots fer-ho mirant enrere. Per tant has de refiar-te’n de que els punts d’alguna forma es connectaran en el teu futur. Has de creure en alguna cosa -el teu instint, destí, vida, Karma, el que sigui-. Aquest enfocament no m’ha fallat mai, i ha fet tota la diferència en la meva vida.
La meva segona història és sobre amor i pèrdua.
Jo era afortunat, havia trobat aviat el que m’agradava fer a la vida. En Woz i jo vam començar Apple al garatge dels meus pares quan tenia vint anys. Vàrem treballar fort, i en deu anys Apple havia crescut des de ser només nosaltres dos en un garatge a ser una empresa de 2.000 milions de dòlars amb més de 4.000 treballadors. Acabàvem de treure al mercat la nostra millor creació -el Macintosh- un any abans i jo n’acabava de fer 30. I aleshores em van acomiadar. Com et poden acomiadar de l’empresa que has fundat? Bé, a mesura que Apple creixia varem contractar a algú que jo pensava valia molt per portar l’empresa amb mi, i el primer any més o menys la cosa va anar bé. Però les nostres visions sobre el futur varen començar a divergir i al final ens vam enfrontar. Quan ho vam fer, el Consell d’Administració es va posar a favor d’ell. Per això a 30 anys ja era fora. I de forma molt pública. Tot el que havia estat l’objectiu de la meva vida adulta havia desaparegut, i era traumàtic.
No vaig saber què fer durant uns mesos. Sentia que havia fallat a la generació d’emprenedors, que havia deixat caure el bastó quan me’l passaven. Vaig trobar-me amb en David Packard (1) i en Bob Noyce (2). Vaig intentar disculpar-me per haver fallat tan miserablement. Era un fracassat públic, i, fins i tot, vaig pensar en marxar de la vall (3). Però lentament vaig anar-me’n adonant d’una cosa: encara estimava el que feia. El que havia succeït a Apple no havia canviat això ni un pèl. Havia estat refusat però encara estava enamorat. I per tant vaig decidir de tornar a començar. Aleshores no ho vaig veure, però va resultar que ser acomiadat d’Apple va ser la millor cosa que em podia haver passat mai. El pes de tenir èxit va ser substituir per la lleugeresa de tornar a ser un principiant, menys segur de tot. Em va alliberar per entrar en un dels períodes més creatius de la meva vida.
Els següents cinc anys vaig començar una empresa anomenada NeXT, una altra empresa anomenada Pixar, i vaig enamorar-me d’una dona extraordinària que es convertiria en la meva esposa. Pixar va crear el primer film animat per ordinador, Toy Story, i ara és l’estudi d’animació amb més èxit del món. En un remarcable gir dels esdeveniments, Apple va comprar NeXT, vaig tornar a Apple i la tecnologia que vàrem desenvolupar a NeXT és al cor de l’actual renaixement d’Apple. I la Laurene i jo tenim una meravellosa família junts.
N’estic ben segur que res d’això no hauria passat si no m’haguessin acomiadat d’Apple. Va ser una medicina molt amargant però crec que el malalt la necessitava. De vegades la vida et fum un cop al cap amb un totxo. No perdeu la fe. Estic segur que l’única cosa que em va mantenir en marxa va ser que estimava el que feia. Has de trobar el que estimes. I això és tant una veritat per a la teva feina com ho és per a les persones que estimes. El teu treball omplirà una gran part de la teva vida, i l’única forma d’estar-ne veritablement satisfet és fer el que penses que és una gran feina. I l’única forma de fer una gran feina és estimar el que fas. Si encara no ho heu trobat, continueu buscant. No us hi conformeu. I, com a totes les grans relacions, millora i millora amb els anys. Per tant, continueu buscant fins que ho trobeu. No us hi conformeu.
La meva tercera història és sobre la mort.
Quan tenia 17 anys vaig llegir una cita que deia més o menys: ‘si vius cada dia com si fos el darrer, algun dia l’encertaràs’. Em va colpir i, des de llavors, durant els darrers 33 anys m’he mirat al mirall cada matí i m’he preguntat: Si avui fos el darrer dia de la meva vida voldria fer el que estic a punt de fer avui? I sempre que la resposta ha estat ‘No’ durant uns quants dies seguits he sabut que calia canviar alguna cosa.
Recordar que aviat seria mort és l’eina més important que mai he trobat per ajudar-me a fer les grans eleccions a la vida. Perquè gairebé tot, totes les expectatives de fora, tot l’orgull, tota la por de ficar la pota o fallar- aquestes coses desapareixen davant la mort, deixant només el que és veritablement important. Recordar que has de morir és la millor manera que sé per evitar la trampa de pensar que tens alguna cosa a perdre. Ja estàs nú. No hi ha cap raó per no seguir el que et diu el cor.
Fa un any em varen diagnosticar càncer. Em van fer un escàner a dos quarts de vuit del matí i clarament mostrava un tumor al meu pàncrees. Ni tan sols sabia què era el pàncrees. Els metges van dir-me que era gairebé segur que era una mena de càncer que és incurable, i que no havia d’esperar viure més que de tres a sis mesos. El doctor em va recomanar anar a casa i posar les meves coses en ordre, el que en el codi dels metges vol dir ‘prepara’t per morir’. Vol dir intentar dir als teus nanos tot el que pensaves dir-los en els propers 10 anys en pocs mesos. Vol dir assegurar-te’n de que tot està endreçat i així serà el més fàcil possible per a la família. Significa dir els teus adéus.
Vaig viure tot el dia amb aquest diagnòstic. Més tard, al vespre, em varen fer una biòpsia, em van ficar una endoscòpia coll avall, a través de l’estómac i dins els meus intestins, em van posar una agulla al pàncrees i varen recollir unes poques cèl·lules del tumor. Estava adormit però la meva esposa, que era allà, em digué que quan van veure les cèl·lules al microscopi els metges van començar a plorar perquè va resultar que era una forma molt estranya de càncer de pàncrees que podia curar-se amb cirurgia. Em van operar i ara ja estic bé.
Això va ser el més a prop que vaig estar de la mort i espero que sigui el més a prop que hi estigui per unes quantes dècades més. Havent-ho passat ara puc dir-vos això amb una mica més de certesa que quan la mort era un concepte útil però purament intel·lectual: ningú vol morir. Fins i tot la gent que vol anar al cel no vol morir per anar-hi. I tot i així la mort és el nostre destí comú. Ningú se n’ha escapat. I així és com ha de ser, perquè la Mort és probablement el millor invent de la vida. És l’agent de canvi de la vida. Aclareix tot el que és vell per fer lloc al que és nou. Ara vosaltres sou el que és nou però algun dia no molt llunyà us convertireu gradualment en el que és vell i sereu esbandits. Em sap greu ser tan dramàtic, però és la veritat.
El vostre temps és limitat i per tant no el feu malaguanyat vivint la vida d’algú altre. No us deixeu atrapar pel dogma -que és viure amb els resultats de les idees d’altre gent-. No deixeu que el soroll de les opinions dels altres ofeguin la vostra veu interior. I el més important de tot: tingueu el coratge de seguir el vostre cor i intuïció. Ells d’alguna forma ja saben el que vols ser realment. Tot el demés és secundari.
Quan jo era jove hi havia una extraordinària publicació anomenada The Whole Earth Catalog, que era una de les bíblies de la meva generació. La va crear un paio que es deia Stewart Brand no gaire lluny d’aquí, a Menlo Park, i la va dur a la vida amb el seu to poètic. Això era a final dels 60, abans dels ordinadors personals o els programes de publicació, i per tant tot es feia amb màquines d’escriure, tisores i càmeres Polaroid. Era una mena de Google en paper, 35 anys abans de que Google naixés: era idealista i vessava amb grans eines i grans conceptes.
L’Stewart i el seu equip van publicar varis exemplars de The Whole Earth Catalog i després, quan havia fet el seu camí, varen treure un número final. Era a mitjans del 70 i jo tenia la vostra edat. A la darrera plana de la revista hi havia una foto d’una carretera de pagès a primera hora al matí, la mena de lloc on et trobaries fent autostop si fossis aventurer. A sota hi havia les paraules: “Estigueu afamats. Estigueu esbojarrats”. Era el seu missatge de comiat.
Estigueu afamats. Estigueu esbojarrats. I jo sempre hauria volgut això per a mi. I a vosaltres, quan us gradueu i comenceu des del principi, també us ho desitjo.
Estigueu afamats. Estigueu esbojarrats.
Moltes gràcies.
(1) David Packard, co-fundador de Hewlett-Packard (HP)
(2) Bob Noyce, fundador de Fairchild Semiconductor
(3) Silicon Valley
