Tots tenim present la campanya de Nueva Rumasa a la recerca d’inversors que li aportin diners per comprar empreses i contribuir a la “reactivación de la economía nacional y a la creación de empleo”.

La forta campanya publicitària i les emissions de pagarés de Nueva Rumasa deuen estar tenint èxit perquè el Govern s’ha vist obligat a modificar l’article 30 de la Llei del mercat de valors mitjançant l’article 18 del Reial Decret-Llei 6/2010, de 9 d’abril de “mesures per a l’impuls de la recuperació econòmica i l’ocupació”.

La modificació obliga en les emissions “dirigidas al público en general empleando cualquier forma de comunicación publicitaria” (com la campanya que comentem) la intervenció d’una entitat autoritzada en la comercialització dels valors emesos (els pagarés de Nueva Rumasa). L’empresa ja se n’ha donat per assabentada i a la seva web (www.nuevarumasa.com) ja hi diu que “en cumplimiento del RDL 6/2010 de 9 de Abril, la colocación y suscripción de los pagarés se hará a través de una empresa de servicios de inversión, cuya identidad se facilitará llamando al 902….”.

Suposo que no era pas això el que esperava el legislador, una entitat autoritzada “secreta” que només coneixeràs si truques a Nueva Rumasa, sinó que una empresa autoritzada i responsable se’n fes càrrec de la col·locació d’aquests pagarés. De moment, sembla que no serà així i suposo que la publicitat continuarà, això si, amb l’aclariment esmentat que donarà una aparença de legalitat molt ferma.

I per què s’ha pres el Govern tantes molèsties? Cal suposar que perquè estan preocupats. Resulta que un grup d’empreses complex està captant estalvis dels ciutadans sense complir els requisits legals i de supervisió a que estan sotmeses les entitat financeres.

Els que tenim uns anys recordem com una de les primeres mesures espectaculars del primer govern socialista d’en Felipe González i el seu ministre d’economia, Miguel Boyer, va ser l’expropiació de Rumasa, un gran grup d’empreses i bancs propietat de José María Ruiz Mateos. Després va venir la fugida del país, la detenció a Alemanya, els vestits de Superman, l’elecció com diputat europeu, l’agressió a Boyer i les campanyes continuades per demanar justícia i el retorn de les empreses expropiades. Com que els socialistes no van fer les coses bé, hi hagueren vendes d’empreses expropiades en circumstàncies sospitoses de favoritisme, i la justícia espanyola no ha fixat encara la indemnització que li correspon al Sr. Ruiz Mateos, existeix una certa simpatia per la seva causa. A més, l’aixecament del que sembla un nou imperi empresarial, amb l’ajut de sis fills clavats al pare, tampoc han fet cap mal a la imatge de l’empresari: la d’un home que té un parell de nassos, que no s’ha rendit i que ha tornat a començar.

Amb tot això, s’han posat a recollir diners dels estalviadors. I ja serà segura aquesta inversió? Doncs aquí està el tema. Hi ha molts elements que fan pensar. Els pagarés els emeten diferents empreses del grup. En comptes de detallar-ne els resultats econòmics (facturació, beneficis… ) s’ensenyen edificis, marques, naus industrials i bótes de vi. Tot sembla molt gros i important però no sabem quant es guanya i qui ho guanya. Penseu que per pagar un 10% anual -rendiment de la darrera emissió- cal guanyar molts diners.

Hi ha coses confoses també. Tothom està convençut que han comprat “El Caserío”, marca que tothom coneix per allò “del Caserío me fío” (que, per cert, aquí ve al pèl). Però mirant-ho més a prop veus que han comprat a Kraft Foods la seva fàbrica de Maó, les marques Santé, Tranchettes i Quesilete i que, només en cas que Kraft la vengui algun dia, tenen un dret de tempteig sobre la marca “El Caserío”. O sigui que “El Caserío” és de Kraft.

En tot cas, qualsevol inversor ha de saber que hi ha una relació entre risc i retribució: quan menys arrisques (perdre el capital invertit) menys rendiment en treus. Per exemple, el deute a 10 anys d’Alemanya paga avui el 3’01% d’interès. És difícil que Alemanya no pagui i es perdi el capital invertit. Si parlem de Grècia on, com tots sabem, les probabilitats d’impagament son més altes, el rendiment que se’ns ofereix avui és del 8’96%. Quan més t’arrisques (a perdre el capital invertit) més rendiment n’has d’esperar per justificar el risc que corres.

I si deixem els Estats sobirans i anem a les empreses privades? El Santander, per exemple, té ara un dipòsit a un any al 4%; i el BBVA l’ha seguit. Diríem que son empreses on la inversió és segura. I Nueva Rumasa, què ofereix? Per comprar un “importantísimo grupo de alimentación” (es creu que SOS) fan una emissió especial amb venciment a 2 anys i rendibilitat anual del 10%.

Agustí Codina

Advocat i Soci d’Assessoria Codina