La sentència 462/2010 del Tribunal Suprem tracta la problemàtica que avui dia es plantegen molts dels administradors de les societats mercantils quan en situació de risc han de prendre decisions d’acord amb el seu càrrec i alhora no saben fins a quin punt la seva responsabilitat i patrimoni poden perillar.

En concret la sentència resolt que la responsabilitat de l’administrador (segons l’article 135 del text refós de la llei de societats anònimes), i que basen entre altres proves en el fet que no es van presentar els comptes anuals de l’empresa demandada i la insuficiència de patrimoni social, no pot ser exigida.

El Tribunal recorda que la contractació duta a terme en situació de dificultats econòmiques de la societat entra en l’àmbit de la normalitat comercial, i que la responsabilitat es pot generar, si és el cas, en contractacions dutes a terme en situació de crisi irreversible amb acreditada falta de capital, i amb la concurrència de coneixement suficient pels administradors que la societat travessa una fase de greu endeutament i descapitalització; i que no obstant això porten a terme activitats de comerç mitjançant un comportament il·lícit, al no informar als clients de l’estat econòmic de la societat, i desplaçar la seva voluntat a contractar.

Aquesta resolució pot semblar una alenada d’aire fresc per aquells administradors de tarannà agressiu perquè el seu patrimoni personal no corre tan perill com es mereixerien, però també és cert que ho és per aquells altres que intentant fer la feina ben feta, disposen d’un recolzament jurídic que els ajuda a no llençar la tovallola i prendre decisions en un món (el mercantil) voraç i ple de dificultats.

La valentia no sempre va de la mà de la inconsciència.

Més informació | Art. 135 LSA

Oscar Masó