Al número de Gener/Febrer de 1992 la revista Harvard Business Review, amb base en un treball realitzat per a una empresa de semiconductors (l’empresa en qüestió seria Analog Devices Inc.), es va presentar el concepte de QUADRE DE COMANDAMENT INTEGRAL (QCI ó BSC – Balanced Scorecard ).
El QCI deriva del concepte denominat Tableau de bord a França, que traduït de manera literal, vindria a significar alguna cosa així com tauler de comandaments, o quadre d’instruments, com en el quadre de comandament d’un cotxe.
És un mètode més per ajudar a mesurar les activitats d’una companyia en termes de la seva visió i estratègia proporcionant una mirada global de les prestacions del negoci. El concepte requereix d’un sistema d’indicadors que ens facilitin la presa de decisions, el control, la comprensió i la implicació, presentats d’una manera clara i útil mostrant informació imprescindible, sinòptica , intuïtiva i resumida.
Existeixen infinitat de possibles indicadors que podem utilitzar. Alguns ràtios o indicadors són d’ús molt general. Els més habituals són, per exemple, els indicadors de vendes, marge, rotació del inventari i rendibilitat. Altres indicadors haurien de ser elaborats expressament per analitzar la realitat de la empresa concreta.
En definitiva , una eina d’anàlisi senzilla però no superficial que ens caldria per entendre el nostre entorn complex. Entendre quin paper juga cada element dins del conjunt o com interactuen cadascun d’ells. Existeixen nivells descomunals d’informació , però com la gestionem i integrem per generar coneixement coherent acumulatiu?
Quin es el nostre QCI per entendre i valorar si la reforma laboral d’avui o la futura proposta de demà son correctes ? Com ho fem quan el president de Govern ens demana compromís i sacrificis per superar una situació de crisi en el curs del debat sobre el estat de la nació o un empresari demana als seus treballadors que comprenguin una mesura poc popular ?
Som conscients dels nostre raonament, del seu origen o fonts quan responem permanentment a diverses qüestions? Considerem tots els factors implicats ? O reaccionem defensivament sense cap consideració mínima i prèvia aplicant de manera automàtica respostes segons la nostra afinitat política o conveniència de status social ?
“Això no serveix per sortir de la crisi !” ; “El problema es el cost del treballador !” ; “La formació es la clau !” ; “S’ha de reformar l’article 40 ! o el 41 ! millor el 54 !”; “hi ha masses administracions !” ; “no hi ha flexibilitat interna !” ; “ni externa !” etc.
Impunement opinem pontificant successivament sobre qualsevol matèria : climatologia , dret o política ; seguretat , economia o astronomia ; infraestructures , art o religió-filosofia i esports … El problema no es opinar ( potser seria pitjor no fer-ho ! ) però fem-ho essent conscients de les pròpies mancances , reconeixent limitacions , reivindicant la prudència … o el silenci.
Evidentment quan es busquin culpables respecte de la crisis criticarem al Govern . O Governs !.
Es fàcil ser espectador crític però potser el govern no es l’únic en el que ens hauríem de fixar i considerar quelcom més proper en el qual tots esdevenim actors.
Carles Subils
