El cas Shakira serveix per fer una mica de cultura tributària internacional i entendre millor com funciona la residència fiscal.
En primer lloc, cal recordar que els exercicis fiscals són independents. Això explica que uns anys puguin seguir un curs penal —com els exercicis 2012 a 2014, que es van remetre al Ministeri Fiscal— i altres no. L’exercici 2011, en canvi, va continuar en via administrativa, que és l’àmbit que ara centra la notícia i la sentència corresponent.
En segon lloc, la residència fiscal es determina any a any. Dit de forma gràfica: una persona podria ser resident fiscal en països diferents al llarg de diversos exercicis, si les circumstàncies de cada any així ho determinen.
En tercer lloc, en una inspecció tributària es pot estar d’acord amb determinats elements i discrepar-ne d’altres. No tot és necessàriament blanc o negre.
Una curiositat del cas són les quanties reals relatives a l’exercici 2011:
Quantia del recurs: 55.034.906,52 euros.
IRPF 2011: 19.941.432,10 euros de quota i 4.769.204,55 euros d’interessos de demora.
Sanció IRPF 2011: 24.926.790,13 euros.
Impost sobre el Patrimoni 2011: 2.167.915,66 euros de quota i 519.669,50 euros d’interessos de demora.
Sanció IP 2011: 2.709.894,58 euros.
Una altra dada curiosa és que una de les societats vinculades a l’entramat societari de Shakira es deia Carpe Diem.
La qüestió central, però, és el còmput dels dies de permanència a Espanya. El TEAC estableix que s’ha de computar com a dia de permanència qualsevol dia en què existeixi prova fefaent que el contribuent ha estat en territori espanyol, encara que sigui durant un període molt breu.
A més, diferencia entre dies de presència certificada i dies presumptes. Els primers són aquells en què hi ha una prova clara de presència a Espanya. Els segons són els dies intermedis entre dues dates acreditades de presència a Espanya, que també poden arribar a computar-se com a dies de permanència.
Pel que fa a les absències esporàdiques, el TEAC recorda que les absències temporals o ocasionals no trenquen, per si soles, la residència fiscal a Espanya. Ara bé, perquè siguin esporàdiques han de ser breus i puntuals. Una absència prolongada, especialment si supera els 183 dies, no pot considerar-se una simple absència esporàdica.
En el cas concret, l’Administració només va poder acreditar la presència a Espanya durant 163 dies l’any 2011. Segons la defensa, eren 143 dies. La resta, fins superar els 183 dies, es pretenia integrar com a absències esporàdiques. La defensa, per la seva banda, qüestionava aquest criteri i va aportar un certificat de residència fiscal a les Bahames.
Ara bé, convé recordar una idea important: disposar d’un certificat de residència fiscal estranger no és, per si sol, determinant. No “salva” automàticament el contribuent.
Altres elements rellevants del cas són que l’any 2011 no hi havia vincle matrimonial, tot i que sí una relació sentimental coneguda, ni tampoc fills. Aquestes circumstàncies van permetre concloure que no existia encara un nucli familiar a Espanya en aquell exercici. El primer fill va néixer l’any 2013.
Una última curiositat: en el còmput internacional de dies es poden produir sumes superiors a 365 dies. Si en un mateix dia queda acreditada la presència en dos països diferents, el còmput pot ser 1-1: un dia a Espanya i un dia a l’altre país.
En definitiva, l’Audiència Nacional resol que, si el contribuent acredita que ha estat més de 183 dies fora d’Espanya, no es pot sostenir la seva residència fiscal espanyola únicament invocant absències esporàdiques. El cas reforça una conclusió pràctica: quan la residència fiscal està en discussió, la documentació precisa dels dies de presència en cada país és absolutament decisiva.