Dues sentències recents, una del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i una altra del de Madrid, posen de manifest la importància cabdal que té la càrrega probatòria per al contribuent a l’hora de defensar la seva residència fiscal fora d’Espanya. Tot i que ambdues resolucions tracten la mateixa qüestió de fons – l’acreditació de la residència fiscal a l’estranger -, arriben a conclusions oposades per als contribuents, il·lustrant perfectament les dues cares d’aquesta problemàtica.
El nexe comú d’ambdós casos és la controvèrsia sobre la residència fiscal d’una persona física que al·lega viure a l’estranger (Andorra i Sierra Leona, respectivament), enfront del criteri de l’Agència Tributària, que la considera resident a Espanya. En tots dos supòsits, la clau rau en la capacitat del contribuent per aportar proves suficients que desvirtuïn els vincles amb el territori espanyol.
En el cas analitzat pel TSJ de Catalunya, el tribunal conclou que el contribuent és resident fiscal a Espanya, malgrat disposar d’un certificat de residència andorrà i un habitatge en aquell país. La sentència es basa en el concepte de “centre d’interessos vitals” del Conveni de Doble Imposició. El tribunal realitza una anàlisi comparativa i determina que els vincles econòmics (percepció de pensions, rendiments de capital i patrimoni immobiliari de valor superior) i personals (residència de l’esposa, filles i altres familiars) del contribuent són manifestament més estrets amb Espanya que amb Andorra.
Per contra, el TSJ de Madrid dona la raó al contribuent que al·legava ser resident a Sierra Leona, tot i no aportar el certificat de residència fiscal. El tribunal adopta una postura flexible en reconèixer que hi ha països que no emeten aquests certificats. En aquest escenari, admet com a prova suficient un conjunt de documents alternatius (contracte de treball, nòmines, passaport amb segells d’entrada i sortida, permís d’immigració, vols…). A més, resulta determinant el fet que la pròpia Administració Tributària hagués reconegut la condició de no resident al contribuent en l’exercici anterior amb proves similars.
El punt més destacat és que el certificat de residència fiscal, tot i ser el mitjà de prova habitual, no és l’únic ni un requisit absolut. La seva absència pot ser suplerta per altres mitjans de prova admesos en dret.
Aquestes dues sentències subratllen que, per acreditar la residència fiscal a l’estranger, no n’hi ha prou amb tenir elements formals. Cal demostrar de manera fefaent i consistent on es troba el veritable nucli de la vida personal i econòmica del contribuent, adaptant l’estratègia probatòria a les particularitats de cada cas i de cada país.
Consulta aquí les sentències: