Si parlem de la darrera aturada dels controladors aeris veurem com una part interessada en el conflicte l’ha resolt decretant la militarització del control aeri i, conseqüentment, limitant aparentment a un col·lectiu determinat, el lliure exercici de la llei de vaga. Ja comencem bé em direu, però, és que és la primera vegada que es militaritza un sector després de la vaga del Metro de Barcelona l’any 1979.

 

El dret a la vaga està reconegut a l’article 28.2 de la Constitució i desenvolupat en el RD 17/1977. Hi tenen dret els treballadors sotmesos a una relació laboral, incloses les de caràcter especial, el personal estatutari i els funcionaris públics amb les excepcions dels membres de les forces armades, els membres de les forces de cossos de seguretat siguin de l’estat, autonòmiques o locals, els treballadors independents (autònoms i professionals) i planteja dubtes en els casos de Jutges, Magistrats i Fiscals.

Les vagues, el motiu de les quals sigui polític, són il·legals de la mateixa manera que també ho són les de solidaritat i les novatòries, és a dir, les que la seva finalitat sigui alterar el pactat en Conveni Col·lectiu o Laude.

Una vegada definit el camp en el que es mouen les dues parts, principalment empreses i treballadors, ens podríem preguntar que ha passat amb la vaga de controladors aeris dels dies 3, 4 i 5 de desembre. Tothom hi ha posat cullerada amb diferents expressions, les més comunes han estat: són uns xantatgistes i sabotejadors (govern dixit), són uns privilegiats que amb el sou que cobren esguerren les vacances als treballadors (viatgers retinguts als aeroports a punt de començar les vacances del pont) són uns insolidaris i mereixen que se’ls acomiadi (tertulians a la majoria de programes de radio i televisió).

Mai fins ara s’havia qüestionat la legalitat d’una vaga malgrat els inconvenients que patia la població. Parlo, per exemple, de les del sector del transport (públic o de mercaderies), en les quals els treballadors no podien desplaçar-se als seus llocs de treball i les empreses no podien fer arribar les seves comandes als clients que ho havien sol·licitat.

Tampoc, fins ara, s’havia tingut en compte el nivell econòmic dels vaguistes. Pensem per exemple en les vagues del sector de la recollida d’escombraries (a Girona va durar 3 setmanes) o dels metges. Si així hagués estat, els metges, al tenir un nivell econòmic superior als treballadors de la recollida d’escombraries, també se’ls hauria titllat d’elitistes?

La darrera vaga general va afectar a la majoria de sectors productius i ni la classe política ni les associacions empresarials varen apuntar la possibilitat d’acomiadar als vaguistes. Per cert, el col·lectiu de controladors no es va adherir a la vaga general i ara els dos sindicats majoritaris (UGT i CCOO) mantenen un silenci preocupant al respecte.

Que diferencia les vagues anteriors d’aquesta aturada? des del punt de vista laboral, sembla que l’únic i imprescindible incompliment per part dels representants sindicals dels controladors aeris per a convocar-la, ha estat la manca de preavís (art. 3.3 del RD 17/1977) de 5 dies naturals o de 10 dies si afecta a empreses encarregades de qualsevol classe de serveis públics.

Aquesta manca de preavís ha comportat que, d’una possible vaga s’hagi passat a un abandonament del lloc de treball, que el govern militaritzi el col·lectiu i que la fiscalia de l’estat hagi citat els controladors per haver comès un presumpte delicte de sedició i desordre públic.

Aquest error formal que distingiria una vaga d’un abandonament del lloc de treball i que ha comportat tot aquest enrenou és atribuïble als representants dels controladors o estem davant d’una nova interpretació al dret constitucional de vaga?

Com acabarà tot això? Continuarà…

Francesc Romeu