El Ple del Tribunal Suprem, en la seva sentència de 18 de novembre de 2024 (STS 1250/2024), va establir que, abans d’adoptar l’extinció del contracte de treball per acomiadament disciplinari, l’empresa ha d’oferir al treballador la possibilitat de defensar-se dels càrrecs que se li imputen.
Aquesta doctrina ha estat reafirmada per la recent sentència del mateix òrgan (STS 1001/2025, de 5 de març de 2025), consolidant així la línia jurisprudencial que deriva de l’aplicació de l’article 7 del Conveni 158 de l’OIT, el qual es reconeix amb efecte directe. En conseqüència, es declara la obligatorietat:
“l’acomiadament disciplinari exigeix permetre al treballador defensar-se prèviament, fins i tot si no és representant legal ni sindical.”
Aquesta nova doctrina té el seu fonament en l’article 7 del Conveni 158 de l’Organització Internacional del Treball (OIT), el qual estableix que “no es posarà fi a la relació laboral d’un treballador per motius relacionats amb la seva conducta o el seu rendiment sense que se li hagi donat l’oportunitat de defensar-se”. Malgrat que aquest conveni va ser ratificat per Espanya al 22 de juny de 1982, fins ara no s’havia reconegut de manera clara el seu efecte directe en l’ordenament jurídic intern. Amb aquestes sentències, el Tribunal Suprem confirma que aquest article és directament aplicable i obliga les empreses a respectar aquest dret.
Davant d’aquesta evolució jurisprudencial, resulta imperatiu que les empreses procedeixin amb aquest deure formal en la tramitació dels acomiadaments disciplinaris, atès que la seva inobservança podria derivar en conseqüències jurídiques significatives, com ara la declaració de nul·litat de l’acomiadament o la imposició d’una indemnització addicional. Atès que es tracta d’una doctrina de recent configuració, caldrà observar la seva futura aplicació per determinar els criteris que els tribunals adoptaran en cas d’incompliment.