Darrerament es diu que ens hem d’alliberar de la “dictadura dels mercats”. No està ben clar quina pinta fa aquesta suposada dictadura; al diari “Público” la dibuixen com un un senyor amb vestit i corbata i cap de tauró que va fent queixalades als drets socials i a les pensions. De la suposada “dictadura dels mercats” n’és víctima l’estat espanyol, que es veu obligat pels mercats a reduir el dèficit si no vol que li tanquin l’aixeta i es quedi sense crèdit. La dictadura, però, és valenta, perquè no s’atreveix només amb Espanya, també es fica amb la Unió Europea: avui surt que Standard&Poors (agència de qualificació de crèdits i reconegut portantveu de la dictadura dels mercats) avisa que la solució que francesos i alemanys s’han empescat per ajornar el pagament del deute grec podria constituir un impagament, amenaçant amb desmuntar tot l’invent.

Potser la suposada dictadura no és res més que una excusa  per donar les culpes als demès i no haver de reconèixer les pròpies. El que deixa diners a algú ho fa perquè espera que li tornin amb un guany. Si veu que un deutor perd diners cada any (o té dèficit pressupostari) i el seu negoci no acaba de rutllar (o li ha explotat una bombolla i té més de quatre milions d’aturats), potser és normal que s’hi repensi una mica abans de deixar-li més diners. I potser també és normal que li demani que faci una mica d’endreça.

Com que no hi ha més remei, acabarem fent l’endreça, la calma i la confiança tornaran als mercats i l’economia millorarà. Aleshores ens deixarem de frases grandiloqüents i mirarem als mercats com el que són, un instrument per ajudar a finançar polítiques socials i infraestructures. Espero que també els mirarem amb una mica més de seny i moderació.

Només una mica, però, que no ens passi com a Nicolae Ceaucescu, capitost comunista de Romania, que no va voler sotmetre’s a la “dictadura dels mercats”. L’any 1982 el seu país devia uns 9 mil milions de dòlars a l’exterior. Com que volia que el seu país fos totalment independent va decidir retornar el deute i deixar-lo a zero. Com que la Romania comunista no era cap potència econòmica, l’única forma que ho podia fer era matant de gana i fred al seu poble: la producció agrària s’exportava i al país faltava menjar, i no s’importava gas i la gent no podia encendre la calefacció. L’estiu del 1989 va aconseguir pagar tot el deute. El mes de desembre, en el marc de revoltes i canvis que la perestroika de Gorbachov va impulsar en els països del bloc comunista, Ceaucescu va ser derrocat i ell i la seva esposa afusellats.

I és que tots els excessos són dolents.

 

 Agustí Codina

Advocat i Soci d’Assessoria Codina